Vilafamés, el poble que els neandertals van triar fa 80.000 anys (i la roca que explica per què)

Alguna vegada t’has preguntat per què Vilafamés està exactament on està? Per què el poble s’enfila sobre eixe turó rocós en lloc d’estendre’s pel pla que s’obri als seus peus? Per què el castell s’alça sobre eixa cima i no sobre qualsevol altre turó de la rodalia?

La resposta té 80.000 anys. I abans que la tingueren els musulmans que van construir la primera fortalesa, abans que la tinguera Jaume I quan va conquerir la plaça en 1233, la tenien els neandertals. Ells hi van arribar primer. I van triar exactament el mateix punt per exactament la mateixa raó: la roca.

El mar que va construir el turó (i el refugi dels neandertals)

Més de la mitat del subsòl de Vilafamés —el 56,22%, segons les dades de l’IGME— és calcària, dolomia i marbre. Roces carbonatades, formades al fons d’un mar tropical que va cobrir esta part de la Península Ibèrica durant el Mesozoic, fa entre 65 i 250 milions d’anys. Quan aquell mar es va retirar i els moviments tectònics alpins van començar a plegar i alçar l’escorça, eixes calcàries van aflorar i van formar les serres i els turons que hui caracteritzen el paisatge interior de Castelló.

La calcària té una propietat fonamental: és dura, resistent a l’erosió, i forma relleus prominents. Però també és soluble. L’aigua de pluja, lleugerament àcida, la dissol lentament al llarg de milions d’anys, obrint escletxes, galeries, cavitats. El resultat és el càrst: un sistema de coves i túnels subterranis que convertix la roca sòlida en un formatge suís a escala geològica.

I eixes coves van ser, durant desenes de milers d’anys, els millors refugis naturals disponibles en este territori.

La Cova de Dalt del Tossal de la Font, dins del terme de Vilafamés, té 2.282 metres de recorregut excavat en la calcària. A l’interior s’hi van trobar, en excavacions fetes entre 1982 i 2012 per la Universitat Jaume I i l’Institut Català de Paleoecologia Humana, tres fòssils humans atribuïts al grup dels neandertals, amb una antiguitat aproximada de 80.000 anys. És l’únic jaciment d’este tipus localitzat a la Comunitat Valenciana. Declrat Bé d’Interés Cultural en 2021, és un dels registres prehistòrics més significatius de tot l’arc mediterrani peninsular.

Els neandertals que van viure ací fa 80.000 anys no van triar este turó per caprici. El van triar perquè la calcària els donava el que necessitaven: aixopluc sota la roca, aigua en les escletxes i en les fonts que naixen al peu del massís, i una posició elevada des de la qual vigilar el territori. La mateixa lògica que, segles després, portaria els musulmans a construir la seua fortalesa sobre el mateix cim. I a Jaume I a conquerir-lo.

La Roca Grossa: quan la geologia es convertix en monument

Hi ha un element en el paisatge urbà de Vilafamés que resumeix millor que cap altre la relació entre la geologia i la història del lloc: la Roca Grossa, el gran roquissar d’arenisca roja que emergix al mig del casc antic, entre la plaça de la Font i el castell, com si el sòl haguera decidit empentar cap amunt una mostra del que hi ha a sota.

L’arenisca roja —l’anomenat rodeno— és el segon material més abundant en el subsòl de Vilafamés: el 12,77% del total, en forma d’arenisques, conglomerats i flysch. És una roca més antiga que les calcàries pel que fa a l’aflorament, més visible a la superfície en alguns punts del terme, i d’un color ocre-rogenc característic que dona personalitat visual al paisatge de tota esta zona de l’interior castellonenc.

Les arenisques es formen en ambients costaners o fluvials: platges, deltes, rius de corrent moderada on la sorra es deposita i es compacta. Les que apareixen a Vilafamés corresponen al Cretàcià i al Triàsic, unes èpoques en què este territori era una zona de transició entre ambients marins i continentals. Al costat de la Roca Grossa, a l’Abric del Castell —una visera d’arenisca roja al peu del castell—, es conserven pintures rupestres esquemàtiques de l’Edat del Bronze, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1998. La mateixa roca que va servir de llenç a aquells artistes prehistòrics és la que hui flanqueja el passeig empedrat que puja al castell.

El castell i la calcària: una aliança de 80.000 anys

El Castell de Vilafamés, declarat Bé d’Interés Cultural, té origen àrab —els documents medievals l’hi mencionen com a  Beni-Hamez— i va ser conquerit per Jaume I en 1233. Però la tria de l’emplaçament és molt anterior a qualsevol decisió humana: el castell s’assenta directament damunt l’aflorament calcari més prominent del terme, al cim del turó que domina la plana de la Plana Alta.

La calcària oferix a una fortalesa exactament el que necessita: base ferma, parets verticals naturals que no requerixen excavació, i una posició de domini visual sobre el territori circumdant. L’escarpa calcària és, en si mateixa, la primera línia defensiva.

Eixa mateixa fortalesa va resistir en el segle XIX els atacs de les tropes carlines del general Ramón Cabrera, conegut com el Tigre del Maestrat. El març de 1837, el cap carlí conegut com El Serrador va intentar el primer setge, que va fracassar als tres dies. A l’abril del mateix any, el mateix Cabrera va establir un campament davant la població i va intentar el colp definitiu: el dia 16 es va obrir una bretxa a les muralles, però els atacants foren rebutjats i Cabrera hagué de retirar-se cap a Alcora. Vilafamés va resistir sobre la seua roca. La torre circular que hui corona el castell —un dels pocs exemples d’arquitectura carlina de la Comunitat Valenciana— es va construir precisament durant eixe període per a adaptar les defenses a les noves tècniques de guerra del segle XIX.

La calcària que va generar el turó, que va atraure els neandertals fa 80.000 anys, que va permetre alçar la fortalesa àrab i després la medieval, és també el que va fer Vilafamés inexpugnable per a Cabrera.

El càrst: la bellesa que amaga un risc

Hi ha un revers en esta història de roques resistents i fortaleses inexpugnables. La mateixa calcària que durant mil·lennis va ser sinònim de solidesa i refugi guarda, sota la superfície, un risc geològic específic que els estudis del subsòl de Vilafamés identifiquen com el principal condicionant per a la construcció: el càrst.

L’aigua que dissol la calcària al llarg de milions d’anys no ho fa de manera uniforme. Ho fa per les escletxes, obrint cavitats irregulars, galeries, dolines —depressions circulars en superfície— i, en casos extrems, cambres subterranies que poden estar a pocs metres de profunditat sense deixar cap senyal visible des de dalt. La Cova de Dalt del Tossal de la Font, amb els seus 2.282 metres de galeries, és l’exemple més espectacular del que el càrst pot fer en la calcària de Vilafamés. Però és només el més conegut.

Abans de cimentar qualsevol edifici a Vilafamés, els geòlegs han de verificar que no hi ha cavitats ocultes davall del terreny triat. El que sembla roca sòlida pot amagar, a pocs metres, un buit.

Una sismicitat moderada amb història recent

El subsòl de Vilafamés registra una activitat sísmica moderada: 30 esdeveniments en els últims 30 anys, amb una magnitud màxima de 3,3 —registrada en 2001— i un últim sisme de M 1,6 en 2026. La mitjana dels esdeveniments és de M 1,75, per davall del llindar de percepció humana en condicions normals.

El sisme de major magnitud registrat, de M 2,5 en 2011, i el més recent significatiu, de M 2,3 en 2024, són coherents amb la posició del municipi en el marge del Sistema Ibèric, on l’activitat tectònica residual de l’Orogenia Alpina genera ocasionalment xicotets tremolors. Res que comprometa la seguretat dels edificacions convencionals, però prou per a recordar que les mateixes forces que van alçar el turó calcari sobre el qual s’assenta el poble continuen actives, a escala geològica.

Allò que el subsòl de Vilafamés guarda, capa a capa

Cinc capes. Huitanta mil anys d’història humana sobre el mateix punt. I davall, la calcària que ho explica tot: la cova que va albergar els neandertals, el turó que van triar els àrabs, la fortalesa que va resistir Cabrera, el poble que hui figura entre els més bonics d’Espanya.

Vilafamés no està on està per casualitat. Està on està perquè la roca mana.

Fonts: Dades geològiques del subsòl (tipus de sòl, percentatges, perfil estratigràfic): estudiogeotecnico.pro/es/estudio-geotecnico-en-vilafames, basats en cartografia IGME GEODE 50k i MAGNA 50. Dades sísmics: Seismic Portal EMSC/IGN. Història de Vilafamés: Wikipedia, article «Villafamés» (es.wikipedia.org/wiki/Villafam%C3%A9s); Ajuntament de Vilafamés (vilafames.org/es/historia-del-poble). Castell de Vilafamés: Wikipedia, article «Castillo de Villafamés» (es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Villafam%C3%A9s). Cova de Dalt del Tossal de la Font: Turisme de Castelló (turismodecastellon.com); publicació científica: Gusi et al., «La Cova de Dalt del Tossal de la Font (Vilafamés, Castellón): conclusions preliminares», ResearchGate. Pintures rupestres de l’Abric del Castell: 360gradospress.com, citant declaració UNESCO 1998.