Bétera va convertir l’aigua de la seua horta en una vil·la romana i després en una almàssera

Les termes van deixar de ser termes. A mitjan segle V, la vil·la romana localitzada a l’horta de Bétera va ser reconvertida pels visigots en una granja, i els espais destinats al bany van passar a utilitzar-se com a almàssera. El canvi no va ser només arquitectònic: mostra com un mateix lloc podia canviar de funció quan canviaven les comunitats, les necessitats i la manera d’aprofitar els recursos disponibles.

La clau estava en l’aigua. La font que descriu el jaciment destaca precisament que es trobava en una zona d’horta caracteritzada per la seua abundància, on encara pot observar-se una séquia d’època romana. A Bétera, el paisatge agrari no era un decorat al voltant de la vil·la: en feia possible el funcionament i va ajudar a mantindre l’assentament actiu quan la construcció original va deixar de complir la seua funció.

Una vil·la en el lloc on l’aigua podia organitzar la vida

El jaciment romà va aparéixer a la zona d’horta, un espai diferent del relleu que s’estén cap al vessant sud de la serra Calderona. Bétera se situa a 15 quilòmetres de València i a 14 del Mediterrani, en una posició limítrofa amb l’horta valenciana. Aquesta localització acostava l’assentament a un territori agrícola i, segons la informació històrica disponible, l’aigua n’era una de les característiques principals.

La séquia conservada aporta una evidència concreta. No es tracta únicament d’imaginar que els habitants romans necessitaven aigua: queda un element construït per a conduir-la. La infraestructura permet relacionar l’assentament amb una gestió organitzada del recurs, encara que les fonts disponibles no precisen el recorregut complet de la séquia ni tots els cultius associats a aquesta.

La geologia ajuda a entendre per què l’aigua podia tindre aquest paper. L’estudi geotècnic de Bétera identifica formacions carbonatades —calcàries, dolomies i marbres— com una part important del terreny i descriu, en determinats sectors, aqüífers generalment extensos, molt permeables i productius. Dit de manera senzilla: són materials que poden permetre la circulació i l’emmagatzematge de l’aigua subterrània, com una esponja de roca fracturada a gran escala, encara que no tots els punts del municipi tenen exactament les mateixes condicions.

La relació entre aquests materials i la vil·la romana s’ha de formular amb cautela. No s’ha aportat cap estudi que demostre que l’aigua d’aquell aqüífer concret alimentara directament la séquia del jaciment. Sí que es pot dir que la presència d’una horta abundant en aigua i d’una séquia romana és compatible amb un territori on la disponibilitat d’aigua superficial o subterrània permetia mantindre activitats agrícoles i domèstiques.

Quan les termes van canviar d’ofici

Les termes romanes no eren simples estances ornamentals. Formaven part d’una arquitectura que exigia aigua, manteniment i una organització capaç de sostindre instal·lacions específiques. La seua transformació posterior en almàssera revela una operació pràctica: conservar un espai construït i donar-li una utilitat productiva diferent.

La conversió es va produir a mitjan segle V, quan els visigots van transformar la vil·la en una granja. Les fonts del dossier assenyalen expressament que les termes van ser reconvertides en una almàssera. Aquesta dada connecta l’arquitectura amb una activitat agrícola concreta, l’elaboració d’oli, i mostra com l’assentament es va adaptar a una economia diferent sense desaparèixer per complet.

El canvi també modifica la manera de llegir les ruïnes. Allí on una vil·la romana havia concentrat espais residencials i de bany, la nova comunitat va trobar una estructura aprofitable per a processar productes del camp. L’aigua va continuar sent necessària per al funcionament general del lloc, però l’edifici va deixar d’estar associat al benestar termal i va passar a integrar-se en una explotació agrària.

La ceràmica trobada al jaciment confirma que hi va haver materials corresponents a les dues èpoques d’ocupació. No és una continuïtat intacta ni una prova que la població i els costums foren els mateixos. És, més modestament, l’empremta material de dues fases diferents sobre un mateix punt del territori.

El paisatge que sosté una llarga ocupació

El cas de la vil·la romana no és un episodi aïllat de presència humana a Bétera. Els primers habitants documentats es remunten al segle VI abans de Crist, i el municipi conserva restes arqueològiques iberes, entre aquestes una muralla amb carrers i cases al seu interior. Més tard, l’horta va acollir la vil·la romana i després la granja visigòtica. Cada etapa va tindre les seues pròpies raons, però l’aigua apareix com una condició especialment visible en el jaciment romà.

També hi ha restes àrabs al terme, com la torre Bofilla, vinculada a una antiga alqueria que va nàixer al segle XI. La documentació disponible no permet afirmar que el seu emplaçament responguera exactament al mateix sistema de captació que el de la vil·la romana, ni que hi haguera una continuïtat directa entre ambdues comunitats. Sí que permet reconéixer una constant territorial: Bétera formava part d’un espai on les relacions entre assentament, agricultura i aigua tenien una importància decisiva.

La informació del subsòl ofereix un context addicional. Els sondejos reunits en l’estudi geotècnic mostren profunditats variables fins a arribar als materials i als nivells d’aigua, per la qual cosa el terreny no es pot resumir en una sola capa uniforme. També s’hi identifiquen arenes fines i llims, a més d’argiles subordinades i formacions d’arenisques, conglomerats i flysch. Aquestes dades no descriuen per si soles la vida de la vil·la, però recorden que l’horta s’assenta sobre una combinació de materials i circulacions d’aigua, no sobre una superfície geològicament indiferent.

Una transformació escrita en el terreny

La importància de la vil·la romana de Bétera no es troba únicament en el fet que s’hi hagen trobat murs o ceràmiques. Es troba en el fet que el lloc conserva una seqüència d’usos: una vil·la amb termes, una granja visigòtica i una almàssera instal·lada en aquelles mateixes estructures. La séquia afig la infraestructura que connecta l’assentament amb l’horta, mentre que la geologia proporciona el marc físic que fa comprensible la disponibilitat d’aigua.

Quan mires hui el territori de Bétera, pots llegir aquesta transformació sense reduir-la a una llista de restes. L’horta no va ser només l’espai que envoltava una vil·la; va ser el recurs que va permetre que una construcció romana trobara una segona vida productiva. I l’antiga almàssera recorda que, quan canvia una societat, també pot canviar l’ofici d’una arquitectura sense que el lloc deixe de ser útil.