Llíria va convertir un tossal en capital i després va obrir l’aigua cap a l’horta

Des del Tossal de Sant Miquel, a uns 500 metres del nucli històric de Llíria, la mirada abasta una plana que davalla cap al Túria. Allí es va situar Edeta, la ciutat ibèrica que va ser capital i centre polític i econòmic de l’Edetània. Molt de temps després, l’aigua va començar a ordenar aquell mateix espai d’una altra manera: les séquies i el regadiu van transformar el piedmont en una horta de la qual va dependre bona part de la vida local.

L’escena reuneix dues decisions humanes diferents. Primer, l’elecció d’una elevació per a instal·lar el principal assentament ibèric del territori. Després, l’adaptació de la població a una superfície que baixa des de les muntanyes cap al riu i permet conduir l’aigua seguint el pendent. La geologia no explica per si sola el naixement d’Edeta, però sí que proporciona l’escenari físic en què la ciutat, els camins, els cultius i el regadiu van poder relacionar-se.

Una ciutat alçada sobre el piedmont

El terme de Llíria ocupa un pla inclinat que s’estén des de les muntanyes d’Alcubles i Marines fins a la riba esquerra del riu Túria. L’altitud davalla des dels 350 metres de la Masia del Campos fins a uns 150 metres als voltants de la localitat. No és una plana perfectament horitzontal: és una superfície de transició entre la muntanya i el corredor fluvial.

Este desnivell importa. En un terreny inclinat, l’aigua de pluja busca naturalment les cotes més baixes, mentre que les lleres i els barrancs poden concentrar l’escolament. Per a una comunitat agrícola, el pendent pot ser un obstacle si l’aigua es perd ràpidament, però també un avantatge si es construïxen canals capaços de repartir-la. És probable que la forma del piedmont condicionara la manera d’ocupar i treballar el territori, encara que les fonts disponibles no permeten atribuir a la geologia una decisió concreta sobre la ubicació d’Edeta.

El Tossal de Sant Miquel oferia, en qualsevol cas, una posició diferenciada dins d’aquell paisatge. La ciutat ibèrica no estava al fons de la plana, sinó en una elevació recognoscible des de l’entorn. Esta posició podia facilitar el control visual del territori i de les rutes que el travessaven, però no convé convertir una possibilitat raonable en una certesa documental. El que sí que està acreditat és la importància d’Edeta: durant els segles I i II va assolir un paper primordial a l’Edetània.

Del centre polític a una xarxa d’aigua

La història del lloc no va acabar amb el declivi de la ciutat ibèrica. La importància d’Edeta va disminuir a partir del segle III i en els segles posteriors, paral·lelament al creixement de Valentia. Durant l’època visigòtica, les termes de Mura van ser reutilitzades com a monestir cristià, mentre que l’assentament del Pla de l’Arc va acabar abandonant-se totalment al segle VII.

El territori, tanmateix, va continuar sent aprofitable. Amb la dominació andalusina es van perfeccionar les séquies i el sistema de regs de l’horta de Llíria. La transformació va ser profunda perquè va desplaçar el centre d’atenció des de l’elevació habitada cap a la superfície productiva que s’obria als seus peus. El relleu va deixar de ser només una forma que permetia dominar l’entorn: va passar a organitzar la circulació de l’aigua i el repartiment dels cultius.

La relació entre l’aigua i el terreny es pot entendre sense imaginar una obra hidràulica aïllada. Una séquia necessita un pendent suau i continu; si el terreny puja i baixa sense control, l’aigua s’estanca o es desborda. Al piedmont liriano, la inclinació general cap al sud-est oferia una direcció natural per a eixos recorreguts. La geologia suggerix així una condició de possibilitat, no una explicació completa: van ser les comunitats humanes les que van traçar, mantindre i perfeccionar els canals.

La diferència entre una ciutat assentada en altura i una horta estesa pel vessant resumix el canvi. Edeta concentrava el poder en un punt elevat; el regadiu distribuïa les oportunitats per una superfície molt més gran. Entre les dues formes d’ocupar Llíria hi va haver segles de transformacions polítiques, religioses i econòmiques, però el mateix marc físic va continuar present.

Les roques que sostenen el paisatge

Les dades geotècniques disponibles per al terme municipal mostren una presència majoritària de calcàries, dolomies i marbres, juntament amb guixos, anhidrita i sals, a més de gresos, conglomerats, materials argilosos i llimosos. No tots estos materials apareixen necessàriament al Tossal de Sant Miquel ni expliquen per separat la trajectòria històrica de Llíria. Servixen, més modestament, per a reconéixer que el municipi reunix substrats diferents i que el comportament de l’aigua pot variar d’unes zones a unes altres.

Les roques carbonatades, com les calcàries i les dolomies, es van formar originàriament en ambients marins càlids i poc profunds, comparables a una plataforma litoral tropical. Amb el temps, estos materials van quedar integrats en el relleu actual. En algunes formacions carbonatades l’aigua pot infiltrar-se per les fractures i crear sistemes càrstics; en altres superfícies, els materials fins dificulten la circulació. Esta diversitat ajuda a explicar per què la gestió de l’aigua exigix conéixer el terreny, encara que no autoritza a atribuir cada séquia o cada cultiu a una roca concreta.

També l’aigua subterrània apareix com a part del subsòl municipal. Els sondejos recopilats per a Llíria arriben a profunditats molt diferents i registren nivells d’aigua variables segons el punt. Esta informació descriu un territori heterogeni, no un únic dipòsit uniforme. Per a la història local, el seu valor està a recordar que la relació amb l’aigua no va dependre únicament de les lleres visibles: també va estar condicionada pel que ocorria davall de la superfície.

Una horta que va prolongar l’ocupació del territori

Durant el segle XVIII, la política fisiocràtica dels Borbons va impulsar un avanç espectacular de l’agricultura liriana. L’expansió agrícola va donar una nova dimensió a la xarxa de regs i a l’espai productiu situat entre la muntanya i el Túria. El piedmont, abans descrit com una simple forma del relleu, es va convertir en una superfície treballada intensament.

La continuïtat no s’ha de confondre amb immobilitat. Edeta va ser una capital ibèrica; les termes de Mura van canviar de funció; el Pla de l’Arc va quedar abandonat; les séquies andalusines van reorganitzar l’horta i l’agricultura moderna en va ampliar el pes. Cada etapa va utilitzar el territori d’una manera diferent.

Quan mires hui des de les altures de Llíria cap a la plana, pots llegir eixa successió sense que aparega escrita en una sola pedra: dalt, el lloc de la ciutat ibèrica; baix, el pla inclinat que conduïx cap al Túria; entre els dos, una llarga intervenció humana per a fer circular l’aigua. L’antiga Edeta i l’horta no són el mateix paisatge, però compartixen el mateix suport físic.

Llíria va créixer entre una elevació triada per a concentrar el poder i un pendent convertit en espai agrícola. La roca i el relleu no van decidir el rumb de la ciutat, però van oferir les condicions que cada societat va reinterpretar a la seua manera. Per això el paisatge liriano conserva dos moviments superposats: la mirada des del Tossal i l’aigua davallant cap a l’horta.